L'exposició

Girona IN SIDE es desplega en dos suports diferenciats però que estableixen un diàleg constant que l’espectador apreciarà de manera instantània i intuïtiva. D’una banda, el suport videogràfic és el que manifesta de manera més clara la voluntat experimental de tot el projecte. És, de fet, la seva peça clau, aquella que articula tot el discurs de l’exposició. De l’altra, el suport fotogràfic: aquestes seran les fotografies dels protagonistes de la nostra història, fotografies que com veurem no es deixen definir tan sols com a Street Photography, sinó que posseeixen unes especificitats determinades que les allunyen de la simple fotografia de carrer.

 

Vídeo: La geografia de la percepció

En quina mesura la imatge de la ciutat modula l’essència d’aquesta? Podem passejar per la ciutat sense passar per alt les implicacions de la seva sobreestetització? Com aproximar-se a un territori, la memòria del qual exerceix tal pressió que la hiper-circulació d’imatges fa gairebé impossible la visualitat de Girona des d’una posició que no sigui l’hegemònica? Com concebre-la, com viure-la?

Aquest vídeo experimental intenta, lluny de proposar respostes a aquestes preguntes, aportar-li més capes de complexitat.

Aquí s’intenta subvertir la banalitat de l’esquema clàssic narratiu d’introducció, nus i desenllaç, per així desmuntar l’automatisme del visitant de Girona durant el seu tour turístic: no apareix cap monument ni cap símbol d’identitat de la ciutat, ans al contrari, el vídeo persegueix la intenció de deconstruir la imatge de Girona.

El mitjà bàsic per assolir aquesta deconstrucció és el desdoblament entre imatge i so, com ja anunciaven lúcidament John Cage i Merce Cunningham. Tant és així, que el so sembla un record vague, un eco dèbil de la memòria i la identitat de la ciutat que, naturalment, se situa en un altre temps separat del de la imatge. En relació a les fotografies, el joc de contraris hi apareix amb força. El vídeo, situat en una progressió temporal en què Girona s’apaga en la negror de la nit, juga amb les fotografies, aquestes preses en plena llum del dia. El dinamisme de la gent que trepitja Girona no se situa en la calor del dia, sinó en la foscor de la nit, encara que elidint els protagonistes d’aquest soroll, situant-los en un altre temps i en un altre espai (el de les fotografies).

La noció de la temporalitat és segurament allò que vehicula el vídeo. L’espai, subaltern a ella, no deixa de ser el marc físic on les variants d’aquesta temporalitat es fan presents: la interferència i la distorsió hi apareixen amb força, embolcallant el treball en una agressivitat punyent.

Però segurament, i en la línia de la temporalitat, haurem de parlar de la noció de la percepció unida a la de fragment. El nostre sistema sensopercepcional és limitat, i per això, selectiu: “aunque nuestras percepciones sean construcciones mentales más que registros directos de la realidad, está claro que no son ni arbitrarias, ni, la mayoria de las veces, ilusorias”*. En aquesta selecció, la imatge trenca la linealitat i la fluïdesa, la racionalitat de la visió, alhora que el so es repeteix constantment, com el motor que fa avançar la imatge, com la base musical que fa ballar la percepció.

En aquesta amalgama sensorial de so, música i imatge, el joc simbòlic hi apareix de forma subalterna, amb l’intent de suggerir opinions diverses i inclús contraposades, com a resultat de la mirada atenta sobre la ciutat: la dolça innocència del nen que es llença per la barana de les escales de la catedral, el candau, l’esfera de pedra, la tanca de ferro davant el cartell Girona Temps de Flors, la cadira al bell mig del carrer, la repetició de les escales…

Encara que formalment s’allunyi de llurs savoir-faire, aquest vídeo ha de tenir presents els documentals experimentals sobre la ciutat dels anys 20 i 30 en què el protagonista indiscutible era precisament l’espai urbà. Obres extraordinàries com ara Berlín de l’alemany Walter Ruttmann o bé À propos de Nice del francès Jean Vigo han de sonar com a remor de fons en aquesta aproximació a la ciutat des de la perspectiva experimental.

La plasmació gràfica de la informació seleccionada i depurada (deformada) de la nostra ment s’anomena geografia de la percepció. Aquesta pot ser usada com a eina per a l’estudi de les ciutats; doncs la metodologia perceptiva podrà ajudar-nos a descobrir la realitat “oculta” que, al final, resulta ser la vertadera, construïda a la ment i en els hàbits espacials dels seus habitants i passejants**.

Finalment, el gag de l’última part del vídeo no deixa de ser un petit gest de complicitat cap a aquells que seran l’objecte de la mirada de les fotografies, i que, tractant d’escapolir-se de la càmera, exclamen: “vamos a salir o no?”.

*Rock, Irvin. Perception (Scientific American Library Series). Hardcover: 1985.

** Boira Maiques, Josep Vicent. “La vivencia del espacio urbano. La creación de imágenes en la relación hombre-ciudad”, a Cuadernos de Geografía, núm. 41, 1987.

Fotografies

Abans de res, voldríem deixar apuntada una petita observació. Aquesta selecció de fotografies és només una proposta d'un material molt extens de photowalk escollida pel propi artista, però perfectament flexible, sensible de ser ampliada -segons els criteris comuns- en una direcció conceptual o una altra. De la mateixa manera, també és interessant la idea del treball específic, si més no, en una part d'aquest projecte. És a dir, en el cas que el projecte traspassés les fronteres virtuals i es materialitzés finalment en una exposició física, seria bo generar material nou d'acord amb les idees que sostenen el projecte comissarial.  

En tot cas, les fotografies vénen a suportar i a complementar les idees que traspua el vídeo. El cicle de fotografies és, de fet, allò que determina la direcció de l’exposició perquè ens dóna idees de la perspectiva que s’ha adoptat per retratar el turista, el passejant de Girona i la seva percepció de la realitat urbana.

Aquesta és una selecció de setze fotografies d’una col·lecció de sortides per Girona (el que se sol anomenar Photowalk) que contenia ni més ni menys que set-centes fotos de la gent de la ciutat. El procés de selecció per part de l'equip de comissariat i l'artista ha sigut, sens dubte, una de les peces clau del projecte i també una de les més laborioses. Es tractava d’escollir, d’entre centenars de fotografies, només aquelles que ens expliquessin quelcom realment rellevant, que no fossin tan sols el fruit d’una casualitat, sinó el resultat de la recerca de la fotografia esperada.

Àlex Salcedo ens ensenya aquí un fascinant exercici d’observació i de sensibilitat fotogràfica. Es tracta de l’exploració del moment entre un abans i un després molt determinats: es tracta d’empresonar l’instant suspès, el que amb anglès es denomina “in-between”. Els protagonistes de l’experiència urbana semblen estar a punt de fer alguna cosa, esperant el moment idoni, en plena intromissió.

Aquí ja no hi ha espai per l’alegria de la postaleta del turista, de la imatge familiar més feliç dels spots sobre Girona: més aviat hi ha una voluntat de retratar a persones reals, de documentar les seves expressions, aquella mirada que “mira cap endins”, que elabora el seu primer pensament just després de desempallegar-se de l’automatisme propi del turisme de masses: “First thought, best thought…When one releases a second time, there is already a moment lost*.”

En aquesta línia, segurament tot el treball d’Àlex Salcedo de street photography té un clar regust a Robert Frank i la seva sèrie The Americans. Frank captava de forma irrepetible aquests moments de reflexió dels personatges, aquest in-between tant característic de la seva fotografia de carrer és, de fet, una manera d’entendre el món.

Molts punts uneixen aquesta sèrie amb alguna de les fotografies més representatives de Frank: el seu estil immediatament descentrat, l’aparent atzar, la seva extraordinària intuïció i la manera d’ordenar les fotografies conceptualment, d’entendre-les no tant formalment, com de manera gramatical, lingüística. Hi ha, en la sèrie de fotografies de Girona IN-SIDE un reclam sobre la identitat col·lectiva però també individual del passejant de la ciutat: què és el que ens defineix? Com vivim la ciutat: la descobrim a mesura que la transitem o simplement la deambulem, esperem i reprenem la caminada sense rumb fix? 

*Cita textual de les paraules de Robert Frank, fotògraf.

Calendarització: El cronograma

Pre-visualització de l'espai expositiu

L'exposició es planteja a la Sala Fidel Aguilar del Bòlit_LaRambla. Ens trobem en un espai que respecta per complet la teoria del cub blanc. 

La sala disposa de tres parets aprofitables a l'hora d'exposar. A la paret on està situada l'entrada, a la cantonada de la dreta, adequaríem una pantalla on es pogués veure les entrevistes pertinents als comissaris i a l'artista de l'exposició.

A la zona central de la sala estaria bé incolure-hi dos monitors, per tal que els visitants poguessin interactuar amb l'exposició i/o, per exemple, conèixer més a fons l'obra d'Àlex Salcedo mitjançant la seva pàgina web.

L'exposició, en primera instància, consta d'una sèrie de setze fotografies de 50x70 cm cadascuna. Aquestes, estarien distribuïdes en grups de vuit en cadascuna de les parets laterals. Cada fotografia haurà d'estar il·luminada, és a dir, s'hauria de disposar de vuits llums que il·luminessin en tot moment cada imatge, creant així una individualitat dins de la col·lectivitat. 

A la paret frontal és on trobarem la peça clau de l'exposició: l'eix central de tota la visita. Es tracta d'una obra audiovisual la qual requereix la presència d'un projector per poder visualitzar-la i on l'àudio és un factor important per l'entreteniment complet de l'obra. Pel que fa a la completa il·luminació de la sala, necessitaríem un ambient fosc pel correcte anàlisi del motiu de l'exposició.


Nota: el nombre de fotografies i la posició d'aquestes poden ser subjectes a canvis al llarg de l'execució de l'exposició en el moment que convingui, aquesta és només una petita proposta de distribució provisional de l'espai expositiu.