El projecte

Concepte i temàtica 

Abstract 

El fotògraf Àlex Salcedo ens proporciona, a Girona IN SIDE, una realitat oculta de la ciutat de Girona on el visitant turista és el personatge principal. Col·locant-lo al bell mig de l’experiència urbana, subverteix el seu paper com a observador passiu per convertir-lo en protagonista indiscutible de la ciutat. És, de fet, una reinterpretació de la figura del flâneur, personificat per l’artista, que ens mostra un indret aparentment familiar com una nova realitat, un nou descobriment. Aquest és un espai on la intromissió efectiva dels temes urbans es mostra en total sintonia amb la constant del dinamisme pròpia de la vida contemporània. 

Memòria conceptual 

Breu descripció i intenció del projecte 

“La relación hombre-ciudad se halla mediatizada por cómo es aprehendido ese medio ambiente. La mente de los seres humanos no se limita a registrar un fiel reflejo del mundo exterior, sino que crea su propio escenario a través de la información que le arriba. La percepción es, pues, un acto creativo*.” 

Josep Vicent Boira Maiques, professor de geografia urbana 

Girona IN SIDE és un projecte d’exposició que voldria proposar una reflexió al voltant de relació intrínseca entre el visitant i la ciutat. El responsable de la idea original i del desenvolupament de les peces visuals és el fotògraf cassanenc Àlex Salcedo (Cassà de la Selva, 1982), per tant el que es presenta aquí és una sort de monografia sobre un artista emergent de la comarca de Girona. La seva mirada astuta i volgudament distorsionada, perceptiva i intuïtiva és el denominador comú d’una exposició que treballa sobre una doble vessant: la dimensió física de la ciutat, la seva més tangible materialitat; i la cosa social, allò que dota de sentit l’espai: la presència humana i les seves relacions.

El tema nucli d’aquest treball expositiu és el turisme urbà. És el turista un passejador, un espectador que viu la ciutat, que la trepitja i experimenta? Podria ser també aquest el paper del fotògraf urbà? Què passaria si uníssim les dues perspectives en un sol treball on hipotitzar sobre aquesta nova, embrollada i confosa realitat?

El que passa, sens dubte, és la inserció d’ambdós protagonistes no tan sols al mig de la ciutat, sinó a dins de la mateixa. Girona IN SIDE intenta ser un nom il·lustrador d’aquest fet: re-descobrir la ciutat des de les seves entranyes, de l’interior cap enfora. Tanmateix, en l’expressa separació del mot original amb anglès (inside) es troba també la voluntat d’aïllar la preposició: així, donant èmfasi al lexema “side”, posar atenció a llur significat: al costat de.

Per tant, estem a dins la ciutat, però també al costat d’ella: els canvis bruscos de perspectiva estan tothora a l’exposició Girona IN SIDE per tal de mostrar a l’espectador una altra manera d’entendre el fenomen urbà. 

La figura del flâneur es defineix etimològicament com un passejant de la ciutat, una espècie d’errant que vaga pels carrers sense rumb ni objectius, esperant i assumint totes les impressions i imprevistos que l’assalten durant el seu passeig per la ciutat. Especialment emprat durant el segle XIX, la noció de flâneur és sens dubte una peça essencial de la vida a les ciutats, d’una realitat urbana. És, de fet, un dels indicis de l’adveniment de l’era moderna. En parla Charles Baudelaire a El pintor de la vida moderna i també Honoré de Balzac quan descriu l’activitat del flâneur com una espècie de “gastronomia pels ulls”. De fet, però, el més interessant és veure com ha mutat el concepte durant el transcurs de les dècades fins arribar, per exemple, a personalitats intel·lectuals tant influents en la contemporaneïtat com Walter Benjamin. Benjamin el re interpreta com un detectiu aficionat i investigador de la ciutat que busca coses diferents respecte dels demés: “Su ojo abierto, su oído preparado, buscan otra cosa muy distinta a la que la muchedumbre viene a ver”**. Però el punt d’inflexió arriba quan aquest personatge-tipus es penja una càmara del coll. En aquest punt el voyerisme irromp en l’escena.

El flâneur-fotògraf ja no és només un arquetip literari que vaga per la ciutat en busca dels seus secrets i les seves quotidianitats, sinó que es converteix en un empresonador de moments, un voyeur que mira sense ser vist, un deambulador anònim i clandestí. Amb paraules de Sontag, “una fotografía no es el mero resultado del encuentro entre un acontecimiento y un fotógrafo; hacer imágenes es un acontecimiento en sí mismo, y uno que se arroga derechos cada vez más portentorios para inferir, invadir o ignorar lo que esté sucediendo”***.

En el cas que ens ocupa, seria pertanyent parlar d’un flâneur postmodern, personificat en aquest cas per una persona -l’artista- que es posa a la pell del turista, com si hagués de recórrer el mateix tour que se li proposa normalment al visitant. Aquesta empatia, el “posar-se al lloc d’altri” té efectes, com ara el qüestionament de la figura de l’artista. Estem d’acord en què ja no és un geni creador, doncs arranquem de la premissa que la fotografia conté una naturalesa diferent de les altres arts en la seva “reproductibilitat tècnica” -amb paraules de Benjamin-, en la seva mecanicitat. Però en aquest cas tampoc és un reciclador, ni un apropiacionista de productes ja executats. De fet, la seva empatia el col·loca al lloc de l’espectador així com trasllada el visitant des de la seva posició passiva fins a una participació activa en el plantejament de la obra, però també el turista acabarà essent subjecte de l’obra fotogràfica, el seu motiu. S’esdevé, doncs, un sacseig en el sí del triangle hermenèutic de l’activitat artística, on les seves tres parts fonamentals (artista, obra i públics) salten contínuament de lloc, intercanvien posicions.

Les dues coordenades bàsiques a tenir en compte en qualsevol treball visual, l’espai i el temps, tenen aquí un plantejament especial. L’afirmació del col·lectiu Zaj sembla encaixar-hi de forma perfecta: la presència modifica el temps i l’espai, i ambdós s’han de construir constantment. Així, apareix el concepte bàsic de la subjectivitat, quelcom que forma part indiscutible de la nostra societat, definida cada cop més en l’individu contemporani, però contradictòriament, de naturalesa líquida, doncs fluctua del jo cap a un nosaltres cada cop més homogeni a resultes de la globalització. En contra de la imatge hegemònica de Girona, aquell ull de Déu que tot ho veu, fruit de la panoràmica publicitària i de la postaleta del turista, l’exposició posa en valor la presència del que la transita, la percepció d’aquest, el seu cansament, el seu desconcert: allò que sent dins les botigues i al carrer, allò que veu quan es desorienta.

Unit a aquest canvi radical de punt de vista, cal apuntar també l’exprés joc de contraris i desdoblaments en tot el treball de l’Àlex Salcedo: els binomis llum-foscor, nit-dia, veu-imatge, moviment-quietud i so-silenci s’articulen al llarg de l’exposició per aconseguir així una nova percepció de la realitat sempre subjectiva, fruit d’una construcció contínua. En aquest cas, però, proporcionant la visualització de l’artifici, precisament per desmuntar aquest automatisme al que estem acostumats quan recorrem la ciutat.

* Boira Maiques, Josep Vicent. “La vivencia del espacio urbano. La creación de imágenes en la relación hombre-ciudad”, a Cuadernos de Geografía, núm. 41, 1987.

** Benjamin, Walter. Libro de los Pasajes. Editat per Tiedemann, Rolf. Madrid: Akal (Via Láctea colección), 2005, p. 456.
*** Sontag, Susan. Sobre la fotografía. México: Alfaguara, 2006, p. 26.

Objectius 

La nostra missió expositiva és potenciar el coneixement afavorint la participació ciutadana, a partir de l’obra d’un artista del territori gironí. Voldríem donar a conèixer l’obra del fotògraf Àlex Salcedo a través de la seva vessant més experimental mitjançant continguts amb valors plurals units a una gestió unidireccional per part de tots els membres de l’equip de comissariat.

Reflexionar. Aquest és probablement l’objectiu que resulta d’obligat compliment per totes les exposicions i productes culturals. Proporcionar un espai per a la reflexió ha de ser, sense excepció, el motiu principal d’aquest projecte d’exposició i consegüentment, el més immediat dels objectius. En una ciutat tant sobreestetitzada com Girona, que es reconeix a sí mateixa per mitjà dels seus monuments representatius, els seus símbols d’identitat, cal una mirada més complexa i profunda que vulgui passar per sobre de la perspectiva institucional i situar-se al cor de la ciutat per replantejar-se la relació d’aquesta amb els visitants que la transiten.

Generar. El projecte busca iniciar una via per al coneixement de la ciutat. Aquesta perspectiva, que intenta allunyar-se dels extrems “complaença” i “judici”, voldria ser el catalitzador per engegar una via d’anàlisi de la realitat que ens envolta. Àlex Salcedo mostra aquí un material inèdit, creat a partir de la seva mirada i voldria ser un punt de partida quant a suports visuals que proporcionin precisament noves i riques aportacions a la ciutat i a la seva gent. De la mateixa manera i d’acord amb l’espai de reflexió del que parlàvem fa un moment, també hauria de comportar, així mateix, un espai de debat i d’opinió, generant així nous discursos i noves capes d’interpretació.

Difondre. Una part important dels objectius d’aquest projecte s’ha de centrar en la voluntat de difusió. Tot allò que té a veure amb una major expansió de la feina d’un artista és vital per un projecte que intenta mostrar un treball nou i desconegut. De la mateixa manera, s’ha d’atendre a la implicació absoluta dels públics i la voluntat d’acostar l’art contemporani a totes les capes de la societat, incidint encara amb escreix sobre aquells col·lectius que habitualment s’han entès al marge de les pràctiques culturals contemporànies. 

Confrontar. Sense una voluntat expressament agressiva, l’exposició se centra en buscar aspectes de la vida quotidiana i posar-los un davant de l’altre per veure com poden dialogar entre sí. D’aquesta manera, s’intenta donar més profunditat a una perspectiva volgudament crítica i flexible, analítica i reflexiva, que juga amb els contraris i les antítesis amb l’objectiu d’expressar una realitat.

Necessitat del projecte. Idoneïtat.

El Bòlit Centre d’Art Contemporani va muntar una exposició entre el 21 de març i l’1 de setembre del 2013 sobre el turisme, titulada un Viatge Extra-Ordinari. L’exposició en qüestió volia proposar moltes i noves formes de coneixement creatives per visitar la ciutat de la mà de vint-i-un artistes convidats per veure com s’articulava la relació entre turisme i cultura. Encara que formalment pugui semblar un concepte anàleg al que es proposa aquí, el cert és que difereix en molts aspectes tot i tenir un punt d’arrencada que comparteix el fenomen del turisme.

Un Viatge Extra-Ordinari proposava moltes perspectives, com a mínim vint-i-una, del que significava el turisme a la ciutat. En el cas que ens ocupa, voldríem proposar-ne només una de sola, a resultes d’una atractiva exposició monogràfica que té un sòlid i únic fil conductor que es desplega i deconstrueix la realitat d’una ciutat i dels seus passejants. Però és que a més de tenir un únic punt d'arrancada, proposa la reflexió d'alguns temes interessants no només útils pel que fa a la fotografia actual o a la naturalesa del vídeo art, sinó també quant a problemàtiques que tenen molt a veure amb el nostre entorn més immediat. Al cap i a la fi, Girona IN-SIDE voldria acostar-se a la més rabiosa contemporaneïtat des d'un plantejament totalment nou i original.

De la mateixa manera, l’exposició del 2013 tenia una voluntat espacial ambiciosa i va emplaçar-se en diversos espais amb una intenció d’abraçar la totalitat de la ciutat. Contràriament, la exposició que presentem s’instal·laria només en un sol espai concret i molt específicament pensat. Aquí és on entra la idoneïtat de l’espai.

La sala Fidel Aguilar de Girona és, sense cap mena de dubte, l’espai ideal que, més enllà de ser només un contenidor, seria partícip de la pròpia exposició, esdevindria un element més a tenir en compte en el seu desplegament. Al estar situada porta a porta amb l’Oficina de Turisme de la ciutat, és el lloc idoni per instal·lar aquesta exposició perquè afegiria al discurs institucional un punt de vista diametralment oposat creuant només uns quants metres. El turista, després de demanar la informació pertanyent a l’Oficina, podria també entrar a l’espai expositiu per contemplar unes obres el contingut de les quals, segurament, li resultessin familiars. Recordem també la posició geogràfica de la Sala del Bòlit en ple cor del Barri Vell de Girona, un lloc de trànsit i de contemplació, perfecte per encabir-hi una exposició sobre el turisme i la vivència de la ciutat.

Quant a la idoneïtat temporal, valdria la pena que s’executés durant els mesos de primavera, específicament, i a poder ser, durant el període que Girona es prepara per acollir a milers de turistes i la ciutat s’omple de visitants d’arreu del món: Temps de Flors. El vídeo hi fa referència durant un moment (amb el cartell barrat de Girona Temps de Flors) i tant l’audiovisual com les fotografies es van elaborar durant aquesta festa de la ciutat. Sigui quan sigui, però, serà un bon moment per reflexionar sobre el perquè del manteniment del turisme en un moment travessat per la crisi econòmica mundial.